Mari Carmen Díez es va jubilar fa tres anys com a mestra en l'escola d'Aire Lliure a Alacant. Va començar dient que no li pareix bé parlar amb el llenguatge inclusiu ja que perds molt de temps dient el mateix, és a dir, ella no diu els xiquets i les xiquetes, els mestres i maestras... Pensa que cal fer-ho però no en el llenguatge oral.
Després va parlar sobre el seu llibre "Infancies: Educar i educarse", Mari Carmen Díez ens diu que el llibre esta escrit per ella i per Vicent. L'és de Menorca i ella d'Alacant.
Mari Carmen ens va dir que els elefants que millor saben el camí són les dones mes velles, són les que guien a la bandada, saben on esta el va fregir, el calor... i que ella era l'elefant mes vell de la sala pel que ens anava a servir de guia.
Ens va comentar també que fa xarrades crides "Infancies" com el titule del llibre sobre normes i limites, el bullying, els deberes... són xarrades per a millorar la societat i la vida dels xiquets, pares i professors.
És un error no tractar els xiquets com a persones, i per veure tan vulnerables no parlar-los sobre la mort, l'amor, la belleza... els veiem molt contents i no volem fer-los patir, però no deixen de ser persones que també patixen per la perduda d'algú i ells no saben assumir-ho, no saben el que senten.
Un altre dels temes tractats en la xarrada va ser el temps que tenen els xiquets lliures al dia, és a dir, els xiquets van molt accelerats, no tenen temps de no fer res, no els deixem ni respirar. Ens va parlar sobre la bastimentada emocional, és a dir, hem de deixar els xiquets fer el que ells vullguen sempre que estiguen en un entorn segur i controlar-ho. Però els adults no hem de ficar-nos en el seu joc. No és el mateix educar que distraure, és més fàcil donar-los als xiquets un telèfon mòbil perquè este entretinguts i no molesten.
No va comptar l'exemple d'una xiqueta, a partir de les vivències que ella tenia crega el seu propi joc. La xiqueta estava rascant el sòl a quatre pota, la mestra li pregunta Que estes jugant a gossos? i la xiqueta li respon enfadada NO! Sóc una gossa. La xiqueta no estava jugant, estava imitant i experimentant.
També va comentar que una cosa és quan un parla, vol que els altres escolten i una altra cosa és en una escola infantil, els xiquet escolten per a aprendre, ja que ells no saben res
Ens va posar un exemple, en la classe estaven parlant d'Art. Un dels xiquets diu que Mickel Jackson esta mort. La professora li diu que no té res a veure això amb l'Art i el xiquet li contesta que ella esta parlant de coses boniques i Mickel Jackson fa coses lletges, la professora li diu que per que diu això, que balla i canta molt bé, el xiquet li respon que el seu germà li va comptar que es va operar molt, que no volia ser negre, volia ser blanc. Llavors els xiquets inconscientment estan aprenent quelcom. Un comentari que no vènia a conte , ha servit per a aprendre per mitjà de l'escolta.
Escoltar en l'escola suposa un canvi permanent, el xiquet ha d'anar a escola només a escoltar. Un altre exemple que Mari Carmen Díez va comentar va ser que hi havia una xiqueta que va ser a classe trista perquè a la seua mamella se li havia mort el bebé que tènia dins de la panxa. Van parlar sobre este tema tots en classe i es van donar diversos casos semblants. Alguns pregunten Com es mor un xiquet dins de la barriga?, un altre diu que li dóna molta pena, i un altre diu que e roín que es muira un xiquet que no ha nascut però que seria pitjor que es morira un xiquet de 5 anys com ells. Este tema val la pena parlar-ho en classe si veu algun xiquet amb alguna preocupació. Han de patir tots, no sols la xiqueta, la xiqueta se sentirà acompanyada i mes tranquil·la. Açò servix per a tractar temes que passen en la vida.
Finalment, li van realitzar una sèrie de preguntes com Perquè va decidir ser mestra? Ella volia estudiar Psicologia, però com era pobre , es va ficar a magisteri. Sa mare era professora. La primera vegada que ella va entrar a una aula tenia 48 xiquets de diferents edats. Ella va organitzar un sistema de pissarres, quan ella estava amb els més menuts, els mitjans feien exercicis i els majors llegien. Quan ella estava amb els mitjà, els majors li comptaven contes als més xicotets etc. Ella tenia 19 anys i la directora només volia que els xiquets feren comptes i cal·ligrafia, els xiquets es van donar compte d'açò i encara que ella va seguir amb el seu sistema de pissarres quan arribava la directora, els xiquets sense que ningú els diguera res treien els seus quaderns de cal·ligrafia i comptes, perquè no li renyiren a la professora.
Li van fer també una altra pregunta sobre que pensava de les tecnologies en infantil, ella va respondre que les pantalles no deurien d'estar prohibides en l'aula, han d'estar, però no han de ser el més important. No es deuen d'utilitzar com a entreteniment, però si que servixen com salvamiento. Ens va posar un exemple, en la classe estaven treballant la família, i estaven aprenent balls típics de les ciutats d'on eren els pares dels xiquets, i un d'eixos balls era el tango. Com no tenien ni idea dels passos els van buscar per Internet.
